COMENÇA a caure la pluja.
És la pluja anhelada, per la qual hom prega amb devotes rogatives i amb salms assedegats. No és, però, una pluja eixordadora; ans, és un plugim àvar i melangiós, com un lament amorós de boira de borra i de roinera; un plovisqueig magre i erràtic que descendeix sobre una ciutat de carícies evitades, amb els carrers deserts i els esperits torbats. El sol, a ponent, en actitud abatuda, s'oculta darrere del Montbaig. Els últims raigs tenyeixen de color vermellós els edificis de major alçària de Barcelona i els envolten d'una ressaguera claror fantasmal.
A l'Oratori de Sant Felip Neri, inclinat sobre un vell escriptori de roure, absort en les meditacions i aliè als jocs cromàtics del capvespre, el prevere Raymundo Ferrer i Tolrà deixa fluir les paraules, gairebé d'una manera inconscient:
És la pluja anhelada, per la qual hom prega amb devotes rogatives i amb salms assedegats. No és, però, una pluja eixordadora; ans, és un plugim àvar i melangiós, com un lament amorós de boira de borra i de roinera; un plovisqueig magre i erràtic que descendeix sobre una ciutat de carícies evitades, amb els carrers deserts i els esperits torbats. El sol, a ponent, en actitud abatuda, s'oculta darrere del Montbaig. Els últims raigs tenyeixen de color vermellós els edificis de major alçària de Barcelona i els envolten d'una ressaguera claror fantasmal.
A l'Oratori de Sant Felip Neri, inclinat sobre un vell escriptori de roure, absort en les meditacions i aliè als jocs cromàtics del capvespre, el prevere Raymundo Ferrer i Tolrà deixa fluir les paraules, gairebé d'una manera inconscient:
Als XVIII d’octubre de l'any 1821
del Naixement de Nostre Senyor Jesucrist
(7020 des de la Creació del Món)
del Naixement de Nostre Senyor Jesucrist
(7020 des de la Creació del Món)
NOTES SOBRE LA PESTILÈNCIA MALIGNA
QUE ASSOLA LA NOSTRA CIUTAT:
QUE ASSOLA LA NOSTRA CIUTAT:
En el brollar de la Primavera, abans de la desesperació i de l'èxode, gens no feia presagiar la tragèdia que ara ens turmenta. Pobra ciutat meva!!! Avui, el dolor m'oprimeix el cor. No obstant això, és més gran el compromís d'escriure que el dificultós exercici de recordar. Callar el present seria enganyar la posteritat.
No tot serà perdut en aquest esforç, puix resultarà a favor de la veritat històrica, l'únic nord que m'he proposat seguir; en grau que, si amb aquestes diligències no es manifestés aquella, com jo desitjo, i es verifiqués més endavant, corregiré gustós tot allò que em sigui advertit, i encara em retractaré de cada aspecte corregit, sempre que, i de forma oportuna, s'em faci saber l'equivocació. Quod scimus loquimur; et quod vidimus testamur (allò que sabem, expliquem, i allò que hem vist, testimoniem). Ço i molt més demana la sinceritat de la història pel que fa a la veritat dels fets. En ordre a la parcialitat amb què es refereix, tot ho deixo a la censura dels lectors.
No tot serà perdut en aquest esforç, puix resultarà a favor de la veritat històrica, l'únic nord que m'he proposat seguir; en grau que, si amb aquestes diligències no es manifestés aquella, com jo desitjo, i es verifiqués més endavant, corregiré gustós tot allò que em sigui advertit, i encara em retractaré de cada aspecte corregit, sempre que, i de forma oportuna, s'em faci saber l'equivocació. Quod scimus loquimur; et quod vidimus testamur (allò que sabem, expliquem, i allò que hem vist, testimoniem). Ço i molt més demana la sinceritat de la història pel que fa a la veritat dels fets. En ordre a la parcialitat amb què es refereix, tot ho deixo a la censura dels lectors.
En aquest punt del redactat s'adona que ha fet servir similars paràgrafs als del prefaci de la seva obra magna, Barcelona Cautiva, l'extens dietari dels fets esdevinguts a la Ciutat Comtal durant l'ocupació francesa. Malgrat que la tristesa omple el seu esperit, esbossa un somriure circumspecte.
«A força d'escriure, ja em plagio a mi mateix. O, de fet, els mateixos mots coincidents s'avenen en aquesta diferent ocasió», pensa, censor de la seva pròpia paraula.
Meticulós, com sempre ho ha estat, cerca una dada concreta. Regira llibres, fulls volanders, retalls de diaris, libels, bans consistorials, expedients, butlletins, testimonials, cartes pastorals, còpies dels registres del port, manifests de la Junta de Sanitat, certificats de patent... tota la paperassa que ha acumulat els darrers mesos i que omple l'escriptori i les prestatgeries de la seva cambra. Finalment troba el document que busca: el seu nomenament com un dels quatre patrons que havien de conformar la Junta Administrativa de la Llar dels Nens Expòsits de Sant Fructuós del Prat.
«I, pel Capítol Eclesiàstic, el reverend Pare Raymundo Ferrer, prevere de l'Oratori de Sant Phelip Neri», llegeix, mentre anota mentalment la data d'expedició.
Acarona el mànec de la ploma amb els palpissos dels dits, mulla amb cura el plomí en el tinter, ho aplica a la quartilla i continua escrivint:
«A força d'escriure, ja em plagio a mi mateix. O, de fet, els mateixos mots coincidents s'avenen en aquesta diferent ocasió», pensa, censor de la seva pròpia paraula.
Meticulós, com sempre ho ha estat, cerca una dada concreta. Regira llibres, fulls volanders, retalls de diaris, libels, bans consistorials, expedients, butlletins, testimonials, cartes pastorals, còpies dels registres del port, manifests de la Junta de Sanitat, certificats de patent... tota la paperassa que ha acumulat els darrers mesos i que omple l'escriptori i les prestatgeries de la seva cambra. Finalment troba el document que busca: el seu nomenament com un dels quatre patrons que havien de conformar la Junta Administrativa de la Llar dels Nens Expòsits de Sant Fructuós del Prat.
«I, pel Capítol Eclesiàstic, el reverend Pare Raymundo Ferrer, prevere de l'Oratori de Sant Phelip Neri», llegeix, mentre anota mentalment la data d'expedició.
Acarona el mànec de la ploma amb els palpissos dels dits, mulla amb cura el plomí en el tinter, ho aplica a la quartilla i continua escrivint:
Si n'hagués de puntualitzar un lloc comú de partida, per recórrer de fita en fita els camps dels fets esdevinguts (que essent tan a prop, semblen ja tan llunyans), hauria de remuntar-me a finals del mes de març. La ira de Déu era propera. L'alè dels quatre dracs protectors s'emmetzinava. I, nosaltres, no n'érem conscients! Mediteu les darreres paraules. Oh, dol immens! Com ens penedim ara tots els homes d'enteniment!
Avui, presoners de les muralles (amb la Pestilència propagant-se i el Contagi devastant la capital de la Catalunya), la Malaltia i la Fam amenacen les nostres vides. La Pobresa i la Desesperació, enllaçades de la mà, caminen pels carrers. Els negocis, les botigues, els tallers, els comerços, els mercats i les fàbriques han tancat. Tots aquells que han pogut marxar (i que han volgut anar-se'n) han fugit extramurs, fora muralles.
Així i tot, al bell mig de la Mort i de la Misèria, refulgeix l'amor de la Humanitat. Com la claror d'una nova albada. Ens aferrem a l'Esperança per dessobre de les penúries i de les tragèdies... de tots els sofriments i de tots els dols.
Avui, presoners de les muralles (amb la Pestilència propagant-se i el Contagi devastant la capital de la Catalunya), la Malaltia i la Fam amenacen les nostres vides. La Pobresa i la Desesperació, enllaçades de la mà, caminen pels carrers. Els negocis, les botigues, els tallers, els comerços, els mercats i les fàbriques han tancat. Tots aquells que han pogut marxar (i que han volgut anar-se'n) han fugit extramurs, fora muralles.
Així i tot, al bell mig de la Mort i de la Misèria, refulgeix l'amor de la Humanitat. Com la claror d'una nova albada. Ens aferrem a l'Esperança per dessobre de les penúries i de les tragèdies... de tots els sofriments i de tots els dols.
És llavors quan és assaltat per un dilema moral:
«Quina és la meva potestat per traslladar en negre sobre blanc els fets que he conegut a través del sagrament de la reconciliació?», es pregunta, tot debatent-se entre la recerca exacta de la veritat per part de l'historiador i el vot de sagrada confidencialitat del confessor. «Puc, evidentment, ocultar els noms i els senyals identificadors; els fets, però, són els que són. No n'hi ha retop», conclou, mentre rumina sobre allò que pot i allò que no pot reproduir en la crònica d'aquest any infaust.
Es refrega els ulls amb un gest de cansament. Aquest capvespre d'hàlit funest es troba massa fatigat per prendre qualsevol decisió; gairebé esgotat, es podria dir.
I és, en aquest punt concret dels pensaments, quan escolta la repicadissa de la campaneta de la portalada principal de l'Oratori. Coneix el precís significat del toc insistent, de puresa de cristall. És reclamat, de nou, per assistir un cristià al seu llit de mort.
Ja són vuitanta-tres, si les seves anotacions no erren en càbales, les persones afectes de la pesta que ha confessat en el darrer sospir, i a les quals ha aplicat la unció dels malalts amb l'oli sagrat:
«Quina és la meva potestat per traslladar en negre sobre blanc els fets que he conegut a través del sagrament de la reconciliació?», es pregunta, tot debatent-se entre la recerca exacta de la veritat per part de l'historiador i el vot de sagrada confidencialitat del confessor. «Puc, evidentment, ocultar els noms i els senyals identificadors; els fets, però, són els que són. No n'hi ha retop», conclou, mentre rumina sobre allò que pot i allò que no pot reproduir en la crònica d'aquest any infaust.
Es refrega els ulls amb un gest de cansament. Aquest capvespre d'hàlit funest es troba massa fatigat per prendre qualsevol decisió; gairebé esgotat, es podria dir.
I és, en aquest punt concret dels pensaments, quan escolta la repicadissa de la campaneta de la portalada principal de l'Oratori. Coneix el precís significat del toc insistent, de puresa de cristall. És reclamat, de nou, per assistir un cristià al seu llit de mort.
Ja són vuitanta-tres, si les seves anotacions no erren en càbales, les persones afectes de la pesta que ha confessat en el darrer sospir, i a les quals ha aplicat la unció dels malalts amb l'oli sagrat:
Per aquesta Santa unció i per la seva bondadosa misericòrdia, t'ajudi el Senyor amb la gràcia de l'Esperit Sant. Perquè, lliure dels teus pecats, et concedeixi la salvació i et conforti en la teva malaltia. Amén.
«Vuitanta-tres extremuncions en poc més de dos mesos —reflexiona, amb l'estómac tancat i els ulls plorosos i enrogits—. I aquesta xifra no representa més que una ínfima porció de tots aquells homes, dones i nens que han mort des de l'inici de la pesta. No puc perdre el temps, escrivint. No, ara no és el moment», sospesa, afligit per la virulència de la malaltia.
Esquinça la quartilla i la llança al foc de la llar, tot renunciant a la necessitat personal de recollir detalladament la tragèdia que assola la mil·lenària ciutat. I ho fa amb la clarivident certesa, per primera vegada a la vida, que el temps que els cronistes dediquen a registrar els fets passats és un temps furtat, sense violència ni intimidació, a la pròpia història pressent... i que mai més ja no podran recuperar.
Pot, això sí, rememorar. Cap dilema moral ni cap circumstància intangible li impedeixen evocar; fer avinent tot allò que ha viscut, tot allò que ha sentit, tot allò que ha llegit, les converses que ha mantingut, les confidències que li han explicat a cau d'orella o a través de la gelosia del confessionari...
Pot remembrar, sí. Pot recordar... recordar...
Esquinça la quartilla i la llança al foc de la llar, tot renunciant a la necessitat personal de recollir detalladament la tragèdia que assola la mil·lenària ciutat. I ho fa amb la clarivident certesa, per primera vegada a la vida, que el temps que els cronistes dediquen a registrar els fets passats és un temps furtat, sense violència ni intimidació, a la pròpia història pressent... i que mai més ja no podran recuperar.
Pot, això sí, rememorar. Cap dilema moral ni cap circumstància intangible li impedeixen evocar; fer avinent tot allò que ha viscut, tot allò que ha sentit, tot allò que ha llegit, les converses que ha mantingut, les confidències que li han explicat a cau d'orella o a través de la gelosia del confessionari...
Pot remembrar, sí. Pot recordar... recordar...
