Pàgines

ÍNDEX


PRÆFATIO

PRIMERA PART: LA CIUTAT DELS QUATRE DRACS (Primavera de 1821)

CAPÍTOL I - Dilluns, als XIX de març de 1821, sant Josep de Natzaret

PRÆFATIO


COMENÇA a caure la pluja.

     És la pluja anhelada, per la qual hom prega amb devotes rogatives i amb salms assedegats. No és, però, una pluja eixordadora; ans, és un plugim àvar i melangiós, com un lament amorós de boira de borra i de roinera; un plovisqueig magre i erràtic que descendeix sobre una ciutat de carícies evitades, amb els carrers deserts i els esperits torbats. El sol, a ponent, en actitud abatuda, s'oculta darrere del Montbaig. Els últims raigs tenyeixen de color vermellós els edificis de major alçària de Barcelona i els envolten d'una ressaguera claror fantasmal.
     A l'Oratori de Sant Felip Neri, inclinat sobre un vell escriptori de roure, absort en les meditacions i aliè als jocs cromàtics del capvespre, el prevere Raymundo Ferrer i Tolrà deixa fluir les paraules, gairebé d'una manera inconscient:

Als XVIII d’octubre de l'any 1821
del Naixement de Nostre Senyor Jesucrist
(7020 des de la Creació del Món)

NOTES SOBRE LA PESTILÈNCIA MALIGNA
QUE ASSOLA LA NOSTRA CIUTAT:

     En el brollar de la Primavera, abans de la desesperació i de l'èxode, gens no feia presagiar la tragèdia que ara ens turmenta. Pobra ciutat meva!!! Avui, el dolor m'oprimeix el cor. No obstant això, és més gran el compromís d'escriure que el dificultós exercici de recordar. Callar el present seria enganyar la posteritat.
     No tot serà perdut en aquest esforç, puix resultarà a favor de la veritat històrica, l'únic nord que m'he proposat seguir; en grau que, si amb aquestes diligències no es manifestés aquella, com jo desitjo, i es verifiqués més endavant, corregiré gustós tot allò que em sigui advertit, i encara em retractaré de cada aspecte corregit, sempre que, i de forma oportuna, s'em faci saber l'equivocació. Quod scimus loquimur; et quod vidimus testamur (allò que sabem, expliquem, i allò que hem vist, testimoniem). Ço i molt més demana la sinceritat de la història pel que fa a la veritat dels fets. En ordre a la parcialitat amb què es refereix, tot ho deixo a la censura dels lectors.

     En aquest punt del redactat s'adona que ha fet servir similars paràgrafs als del prefaci de la seva obra magna, Barcelona Cautiva, l'extens dietari dels fets esdevinguts a la Ciutat Comtal durant l'ocupació francesa. Malgrat que la tristesa omple el seu esperit, esbossa un somriure circumspecte.
     «A força d'escriure, ja em plagio a mi mateix. O, de fet, els mateixos mots coincidents s'avenen en aquesta diferent ocasió», pensa, censor de la seva pròpia paraula.
     Meticulós, com sempre ho ha estat, cerca una dada concreta. Regira llibres, fulls volanders, retalls de diaris, libels, bans consistorials, expedients, butlletins, testimonials, cartes pastorals, còpies dels registres del port, manifests de la Junta de Sanitat, certificats de patent... tota la paperassa que ha acumulat els darrers mesos i que omple l'escriptori i les prestatgeries de la seva cambra. Finalment troba el document que busca: el seu nomenament com un dels quatre patrons que havien de conformar la Junta Administrativa de la Llar dels Nens Expòsits de Sant Fructuós del Prat.
     «I, pel Capítol Eclesiàstic, el reverend Pare Raymundo Ferrer, prevere de l'Oratori de Sant Phelip Neri», llegeix, mentre anota mentalment la data d'expedició.
     Acarona el mànec de la ploma amb els palpissos dels dits, mulla amb cura el plomí en el tinter, ho aplica a la quartilla i continua escrivint:

     Si n'hagués de puntualitzar un lloc comú de partida, per recórrer de fita en fita els camps dels fets esdevinguts (que essent tan a prop, semblen ja tan llunyans), hauria de remuntar-me a finals del mes de març. La ira de Déu era propera. L'alè dels quatre dracs protectors s'emmetzinava. I, nosaltres, no n'érem conscients! Mediteu les darreres paraules. Oh, dol immens! Com ens penedim ara tots els homes d'enteniment!
     Avui, presoners de les muralles (amb la Pestilència propagant-se i el Contagi devastant la capital de la Catalunya), la Malaltia i la Fam amenacen les nostres vides. La Pobresa i la Desesperació, enllaçades de la mà, caminen pels carrers. Els negocis, les botigues, els tallers, els comerços, els mercats i les fàbriques han tancat. Tots aquells que han pogut marxar (i que han volgut anar-se'n) han fugit extramurs, fora muralles.
     Així i tot, al bell mig de la Mort i de la Misèria, refulgeix l'amor de la Humanitat. Com la claror d'una nova albada. Ens aferrem a l'Esperança per dessobre de les penúries i de les tragèdies... de tots els sofriments i de tots els dols.

     És llavors quan és assaltat per un dilema moral:
     «Quina és la meva potestat per traslladar en negre sobre blanc els fets que he conegut a través del sagrament de la reconciliació?», es pregunta, tot debatent-se entre la recerca exacta de la veritat per part de l'historiador i el vot de sagrada confidencialitat del confessor. «Puc, evidentment, ocultar els noms i els senyals identificadors; els fets, però, són els que són. No n'hi ha retop», conclou, mentre rumina sobre allò que pot i allò que no pot reproduir en la crònica d'aquest any infaust.
     Es refrega els ulls amb un gest de cansament. Aquest capvespre d'hàlit funest es troba massa fatigat per prendre qualsevol decisió; gairebé esgotat, es podria dir.
     I és, en aquest punt concret dels pensaments, quan escolta la repicadissa de la campaneta de la portalada principal de l'Oratori. Coneix el precís significat del toc insistent, de puresa de cristall. És reclamat, de nou, per assistir un cristià al seu llit de mort.
     Ja són vuitanta-tres, si les seves anotacions no erren en càbales, les persones afectes de la pesta que ha confessat en el darrer sospir, i a les quals ha aplicat la unció dels malalts amb l'oli sagrat:

     Per aquesta Santa unció i per la seva bondadosa misericòrdia, t'ajudi el Senyor amb la gràcia de l'Esperit Sant. Perquè, lliure dels teus pecats, et concedeixi la salvació i et conforti en la teva malaltia. Amén.

     «Vuitanta-tres extremuncions en poc més de dos mesos —reflexiona, amb l'estómac tancat i els ulls plorosos i enrogits—. I aquesta xifra no representa més que una ínfima porció de tots aquells homes, dones i nens que han mort des de l'inici de la pesta. No puc perdre el temps, escrivint. No, ara no és el moment», sospesa, afligit per la virulència de la malaltia.
     Esquinça la quartilla i la llança al foc de la llar, tot renunciant a la necessitat personal de recollir detalladament la tragèdia que assola la mil·lenària ciutat. I ho fa amb la clarivident certesa, per primera vegada a la vida, que el temps que els cronistes dediquen a registrar els fets passats és un temps furtat, sense violència ni intimidació, a la pròpia història pressent... i que mai més ja no podran recuperar.
     Pot, això sí, rememorar. Cap dilema moral ni cap circumstància intangible li impedeixen evocar; fer avinent tot allò que ha viscut, tot allò que ha sentit, tot allò que ha llegit, les converses que ha mantingut, les confidències que li han explicat a cau d'orella o a través de la gelosia del confessionari...
     Pot remembrar, sí. Pot recordar... recordar...



PRIMERA PART

LA CIUTAT DELS QUATRE DRACS
(Primavera de 1821)

CAPÍTOL I

A Templo tuo in Barcino
vindran de totes parts i de totes les nacions,
del llevant i del ponent,
del nord i del sud, per mar i per terra,
s’afegiran als que ja hi són
i es vestiran talment com ells.
A tu vindran, oh, Barcelona!,
en el temps de les flors.


CAPÍTOL I
Dilluns, als XIX de març de 1821, sant Josep de Natzaret

     L'ALBADA prèvia a l'inici de la primavera, amb la lluna plena en Verge, Barcelona, com una dama coqueta i regalada, es banyava els peus en les onades blaves de la Mediterrània i es vestia amb les muralles de quaranta peus d'alçada, construïdes amb carreus de gres de la roca de Montjuïc, fonamentades amb morter de calç, barrejades amb les restes promíscues procedents de basaments de temples laietans, cartaginesos, romans, visigots, jueus, sarraïns i francs. Unes muralles rosegades pels cucs de la memòria i amalgamades amb ossamentes anònimes que eren les responsables de les aparicions espectrals que es cobrien les vergonyes amb quitons de llana prima, túniques folgades i llargues togues, i que espantaven els novells soldats de la guàrdia nocturna, que encara no sabien que la millor forma per fer-los desaparèixer era picar una pedra foguera i encendre una torxa impregnada amb femta bovina, ja que els esperits no suportaven la visió de la fogonada flamígera ni la fatigant flaire posterior.
     «Ai, mare! —es lamentava el sentinella Martí Massot, amb el cos entumit per la inactivitat i el rellent nocturn, mentre compartia la penitència de les ànimes en pena—. Quines mirades tan tristes, tan desangelades, tan alienes a les resplendors de l'alba i a les desfilades de tortugues prehistòriques que els navegants d'ultramar porten des de les illes del Carib!».
     Posturera i gràcil, la ciutat s'abillava amb espigades cortines, dúctils paraments, cornises paradigmàtiques, finestres de mig punt, baluards fortificats i profunds i amples fossars. Cap i Casal de la Catalunya, al seu interior acollia cent vint mil ànimes i sis mil edificis repartits en un dedàlic laberint de carrers, carrerons, travessies, places, passatges i atzucacs. Per calmar la set, bevia de les aigües dels braços fluvials del Llobregat, del Besòs i de les rieres superficials o subterrànies que baixaven des de la serra de Collserola i de Montjuïc. Per protegir-se de les ventades interiors es cobria l'esquena a recer d’una serralada amiga i es deixava envoltar per una plana convertida en idíl·lic jardí i salpicada per diferents parròquies.
     Des del Tibidabo, el cim més alt de l'amfiteatre natural que la circumdava, la vista oferia el contrast entre la ciutat antiga i la moderna, entre la tradició i el progrés, entre els palaus de pedres mil·lenàries i les fàbriques d'indianes coronades per centenars de xemeneies fumejants; com ara la situada al carrer del Carme, vora la Riera Alta, propietat de l'acabalat industrial Erasme de Gònima i Passarell, fabricant especialitzat en l'estampat de teles de lli i de cotó, i que en aquells dies de fructífera producció comptava amb l'esforç i la suor de mil cinc-cents treballadors.
     Era dilluns, sant Josep de Natzaret. Barcelona començava a despertar-se. S'apagaven, a poc a poc, els llums d'oli dels fanals i els vigilants cridaven amb veu afeblida les últimes hores de la ronda nocturna. Al Quarter Primer del Barri Sisè de la Barceloneta, amb el neguit d'aquell que viu la vida girada del dret a l'inrevés, el sereno Francesc Brusosa es persignava, satisfet. La nit havia estat tranquil·la.
     Canviava la guàrdia i s'obrien les portalades. A la impremta d'en Joan Dorca i Morera, editor del Diario Constitucional, Político y Mercantil de Barcelona, els operaris s'afanyaven per treure a la llum el número 78 del segon any de vida del periòdic, a la venda pel preu rodó de quatre quarts. Una edició força significativa, ja que coincidia amb l'aniversari de la publicació de la Constitució Política de la Monarquia Espanyola.
     Les notícies estrangeres feien referència preferent als confusos esdeveniments del regne de les Dues Sicílies, on l'exèrcit napolità procurava assegurar la defensa de les fronteres de l'imminent atac de les tropes austríaques.
     —«Pel que a nosaltres fa, mai oblidarem que la rebel·lió és el patrimoni dels esclaus; la calma, la força, la resistència a l'opressió el dels homes lliures» —llegia l'editor, en veu alta, el paràgraf final d'un dels articles—. Imprimi potest —assentia a continuació, tot atorgant la seva aprovació perquè fos imprès en negre sobre blanc.
     Mentrestant, al port, centenars de gavines desplegaven les seves ales. Jugaven amb el vent per sobre de les embarcacions pesqueres que s'atansaven als graus de la platja de llevant o que ancoraven als molls per traslladar el peix a la llotja.
     —Bona pesca? —preguntava en Jaume Prats, en regressar el llaüt amb el qual els seus tres fills havien sortit a fer calada de bolig a l'encesa.
     —Hi ha hagut sort, pare; sí —responia en Pau Prats, el més jove dels germans, un mossardó nerviüt, conegut a tota la barriada extramurs de la Barceloneta pel seu caràcter rialler i extravertit—. Una mica de tot: sardina, sorell, seitó, verat... I això que gairebé se'ns trenca l'art!
     Sota un espès bosc d'arboradures i de blanques veles gronxades pel terral, vaixells de cent banderes diferents abastaven la ciutat dels productes i de les mercaderies provinents dels ports d'arreu del món: cànem i seda, de Gènova; espècies d'Istanbul; alpaca i cuir, de Valparaíso; catifes de Damasc; pells de Medny; argent de Veracruz; sàndal d'Alexandria; astes i campetx, de Badia de Tots Sants; sumac i perfums, de Marsella; negre de fum i potassa, de Toló; cotó filat de Liverpool; bacallà de Christianssand; coure de Capraia; miralls de Zembra; blat de Siracusa; cacau, tabac i blau d'indi, de l'Havana i de Puerto Rico; vi de Maó; formatge, oli i sucre, de Sète; ferro de Bilbao; pebre negre de Portvendres; cítrics de Cullera; llana de Sevilla; cotó en branca de Lisboa; arròs, de Roses i de València; fusta de roure de Copenhaguen; cigars del Caire; o el ben preuat greix de bou que arribava des del port de Civitavecchia.
     Allà es parlava i es blasfemava en totes les llengües conegudes i multiplicades per Déu Nostre Senyor després del pecat col·lectiu de Babel. Allà segellaven el punt de sortida i d'arribada les sis principals rutes dels mars i dels oceans coneguts: la de l'Atlàntic, la del nord d'Àfrica, la de les Illes, la de Bizanci, la d'Ultramar i la d'Occident. I era allà també, a l'ombra de les antigues Drassanes —edificades com a cases de construcció de les galeres de la Marina en els temps gloriosos del rei En Jaume el Conqueridor i del seu fill predilecte, Pere el Gran—, on s'especulava sobre qualsevulla activitat mercantil ideada pels homes i una encaixada de mans equivalia a un contracte signat en presència d'una cohort de notaris.
     Les transaccions quedaven immortalitzades als llibres dels secretaris del registre, amb els noms dels vaixells, patrons, productes, dies de navegació, llocs d'embarcament i de travessia; una relació tan meticulosa que provocava les delícies dels especuladors i dels comerciants més exigents %mdash;com ara el regidor Joan Ros, propietari de dues parades de venda de peix; o d'en Francesc Marsans, prohom de la confraria gremial de forners—, que prenien bona nota de les naus que entraven al port: el llaüt Sant Antoni, patró Gerard Alsina, amb cacau, cotó i anyil, en dotze dies, de Cadis i de Tarragona; el bergantí Triumvirato, patró Guillelmo Green, amb arròs, en tretze dies, de Nàpols; el canari d'aparell llatí Àngel de la Guarda, patró Vicente Tosca, amb garrofes, en set dies, de Moraira; el místic de tres pals del patró Cristòbal Gutierres, amb sardina, en setze dies, de La Iguerita, Almeria, Cartagena i Salou; el xabec Sant Crist de la Santa Creu, patró Joan Oliver, amb canons de bronze, tabac i vi, en dos dies, de Mallorca...
     Llondros, pollacres, tartanes, bombardes, goletes, fragates, pincs..., els vaixells que havien arribat en les últimes hores, descarregaven les seves mercaderies a l'empara beatífica de les aigües tranquil·les de la dàrsena. Prèviament, els oficials militars i els comissionats de sanitat, amb la finalitat d'evitar els contagis deleteris provinents d'altres ports, visitaven les naus abans d'atorgar la necessària llicència per al desembarcament dels productes i dels tripulants.
     —Patent sospitosa —indicava el tinent del cos sanitari, Rafel Mas, al capità del llaüt Llebetjol, procedent de Sóller i amb carregament de taronges—. Em sap greu, patró. Hem de sotmetre el vaixell a vint dies d'observació —afegia, mentre obviava la mirada de desesperació del seu interlocutor.
     —Vint dies! Vint? Què hi dieu, ara? Tinc tots els papers en regla! —replicava el capità—. Mal llamp em pegui de front! No n’hi havia cap malaltia quan hem llevat l'àncora!
     —Ens ha arribat la notificació d'un cas de pesta bubònica —explicava el metge amb veu calmada, força acostumat a bregar en situacions similars—. No s'hi alteri. Ja coneix la normativa portuària.
     —Cagumredeu! Volia ser merda i no arribo a ser ni un mal pet! Maleïda l'hora que em vaig decidir a exercir de mercader d'aigua salada!!!

* * *

     DES DEL privilegiat mirador del passeig de la Muralla de Mar, no gaire lluny per no albirar el llaüt sospitós; suficient, en canvi, per no haver de sentir els renecs del patró del Llebetjol; el pare Raymundo Ferrer gaudia de la visió de l'atrafegat port.
     —Llueix plena de bellesa, Barcelona, aquesta albada —va manifestar. Al seu costat, el canonge sagristà Fèlix Torres i Amat de Palou va assentir amb el cap.
     El pare Raymundo es preguntava el motiu concret pel qual havia estat citat a conversa pel canonge sagristà, amb qui estava lligat per una bona amistat i per similars aficions: tots dos cultivaven amb passió l'escriptura, freqüentaven els cercles intel·lectuals, literaris i culturals de la ciutat i eren membres de la Reial Acadèmia de la Història.
     En Torres i Amat havia estat el continuador de l'ambiciós i singular projecte, iniciat pel seu malaguanyat germà Ignasi, per ubicar una biblioteca pública al Seminari Tridentí Episcopal.
     «On s'apleguin i es puguin consultar totes les creacions literàries dels fills de la Catalunya», havia manifestat reiteradament.
     Per portar-la a bon terme s'havia desprès altruistament de quatre-centes obres i havia inserit un article al Diario de Barcelona per proporcionar raó de l'obertura de l'establiment, com a «Biblioteca, Monetari, Museu i Gabinet d'Història de la Província»; on convidava tothom a cooperar en l'ampliació del fons bibliogràfic.
     El pare Raymundo, que havia col·laborat com a catalogador dels llibres que conformaven la biblioteca, sabia que l'índex comptava ja amb un fons de més de mil cinc-centes obres. Aquell seria, doncs, un motiu de goig i de celebració... si no fos perquè no ignorava que corrien mals temps per a l'Església, temps difícils.
     Amb la recent aprovació de la Llei de Monacals i de la Llei de Desvinculades s'havia dictat l'extinció de la major part dels ordes religiosos, els seus patrimonis havien passat a ser propietat de l'Estat i eren venuts a particulars en subhastes públiques. Els vint-i-tres convents i monestirs principals de Barcelona s'havien reduït a onze, i a un terç els d'extramurs. A més, s'havia forçat per decret la secularització dels regulars, amb la prohibició de professar novicis i la supressió de primogenitures, fideïcomisos, patronats i qualsevol altra mena de vinculacions de béns arrels. Els menjacapellans indomables, però, no s'acontentaven amb aquelles mesures i es manifestaven a favor de cremar totes les parròquies... i d'immolar a la mateixa teia tornassolada aquells religiosos que no volguessin abandonar els hàbits.
     Fins a un cert punt, el pare Raymundo justificava aquella animadversió. Assumia, críticament, que havien estat molts, i força greus, els errors comesos en el passat. Raonava, també, que les noves circumstàncies polítiques i socials afavoririen que l'Església retornés purificada als orígens extraviats:
     «Predicar la paraula de Déu Nostre Senyor, en lloc d’imposar-la», pensava.
     Amb aquell desig s'havia ordenat, vint anys enrere, abans del soscavament de les fulles grogues de la memòria i de l'entendriment de les certeses. I ho havia fet per convicció i no pas per necessitat.
     Nat a ciutat l'any 1777, de condició cabaler, era el segon fill del matrimoni concertat entre Ramon Ferrer i Fiol, menestral que fabricava teixits de seda, i la pubilla Margarida Tolrà i Giró, hereva principal d'un notable patrimoni.
     A catorze anys, quan únicament feia dos que havia iniciat els estudis de teologia al Seminari Conciliar, la mare havia mort i havia heretat una casa a Vilassar, enfront de l'hort del castell, a més d'un llegat de mil cinc-centes lliures, l'usdefruit d'un habitatge familiar al carrer de la Vidriera, una renda anyal de cent vint-i-cinc lliures (si es decidia a ordenar-se) i quatre-centes lliures invertides en la fàbrica d'indianes d'Esteve Bosch, aleshores director de la Companyia de Filats de Barcelona.
     Amb la vida resolta i sense penúries econòmiques peremptòries, havia decidir ingressar a l'Oratori de Sant Felip Neri el 7 d'octubre de 1801, amb la il·lusió de portar els fonaments evangèlics a aquelles persones que vivien la fe cristiana, o que s'havien distanciat, o que, senzillament, desitjaven recuperar-la. Una paraula que únicament es podia transmetre amb l'exemple, la pregària i el testimoni... i no amb les imposicions del Sant Ofici.
     «Déu no envià el seu Fill al món per jutjar-lo, sinó per salvar-lo», acostumava a repetir citant els sagrats evangelis. Ell, però, al cap i a la fi, no era més que un pastor i les decisions les prenien els jerarques.
     «Per prudent, soc covard. Per no ofendre, callo. Per no fer gaire soroll ni provocar cap molèstia, prefereixo caminar de puntetes», opinava de si mateix.
     El canonge sagristà Fèlix Torres i Amat, en canvi, a quaranta-vuit anys, teòleg renovador i dignitat clerical, sabia nedar com un peix entre les aigües turbulentes de l'alta política eclesiàstica, un món d'intrigues, d'ambicions, d'enveges i de manipulacions; capaç de guanyar-se la confiança i l'afecte del rei Ferran Setè com a canonge de la Col·legiata de Sant Ildefons i d'esdevenir el seu conseller religiós, i, al mateix temps, de mantenir-se fidel i defensar les polèmiques pastorals i els crítics escrits del seu oncle, el venerable Fèlix Amat de Palou i Pont, arquebisbe in partibus infidelium de Palmyra, titllat de jansenista i d'afrancesat.
     De fet, el prestigi i el seny d'en Fèlix Torres i Amat era tal que, un any abans, durant les hores incertes posteriors a la declaració de la Constitució a la Ciutat Comtal, havia estat l'escollit, en representació de l'Església, quan es va nomenar una comissió d'autoritats militars, civils, eclesiàstiques, judicials i dels gremis de Barcelona «per mantenir l'ordre i conservar la tranquil·litat pública».
     El pare Raymundo, després de saludar-lo amb una forta abraçada, s'havia animat quan va distingir que en Torres i Amat mostrava un somriure franc als llavis, com la felicitat que brolla del coneixement de la veritat, un somriure stat crux dum volvitur orbis —el lema de l'Orde de la Cartoixa, que venia a dir, si fa no fa, que «la creu roman en peu mentre el món gira»—; en canvi, també es va adonar que presentava unes ulleres blavoses i que no podia evitar els badalls. Va suposar que no havia passat una bona nit, o que no havia descansat gaire, i així va comentar-li, tot aprofitant-se del punt de confiança i del lligam nascut de l'amistat conreada al llarg dels anys.
     —Afortunat vós, pare Ramon, que gaudiu de la fortuna de precisar únicament de quatre hores de son per recuperar-vos de les activitats de cada jornada! —va exclamar en Torres i Amat adreçant-s'hi pel nom amb el qual el prevere era anomenat al seu entorn familiar—. Amb enveja i admiració us ho pregunto: com ho feu?
     —La veritat, reverendíssim, és que no ho sé pas. Des de ben jovenet, quan estudiava gramàtica, filosofia, retòrica i teologia, aquest mínim descans de cos i de ment ja em resultava suficient —va respondre el pare Raymundo, sense proporcionar més importància a l'anterior comentari.
     —La vostra intensa activitat, com a oratorià i vicari, provoca que sigueu una persona força coneguda i apreciada a ciutat. I molt estimada també. «De pa de pessic està fet», m’han comentat alguns dels vostres feligresos.
     Venint de llavis del canonge sagristà, una de les persones més respectades i influents del Principat —i de qui es rumorejava que podia convertir-se en el successor natural del bisbe Pau de Sitjar—, aquest comentari va provocar que el pare Raymundo envermellís.
     —Com vós ja sabeu, fa catorze anys que treballo en la traducció de la Sagrada Bíblia llatina a la llengua castellana —va continuar en Fèlix Torres i Amat mudant de tema i entrant dret al gra en relació a l'afer que l'interessava—. Un projecte que m'encomanà, primer, Sa Majestat el rei Carles; i posteriorment el seu fill, el nostre estimat monarca Ferran Setè. Finalment, després de molts imprevistos i dilacions, a causa dels peremptoris assumptes que exigeixen l'atenció de la meva persona, l'obra la tinc gairebé enllestida... Mai no presumiré que estigui exempta de defectes; tot i així, espero que no siguin gaires ni de consideració. Talment, m'agradaria, abans que en veiés la llum, rebre l'opinió d'aquelles persones, il·lustrades i de confiança, que puguin ajudar-me a revisar-la. Entre elles, hi sou vós, apreciat pare Ramon.
     L'al·ludit es va aturar de cop, sorprès per la proposta i per la implícita deferència que comportava.
     —Serà un veritable honor i un plaer, per a mi, col·laborar en aquest projecte —va referir—. Comparteixo la necessitat d'obrir, a la llengua vulgar de cada home, el significat de les Sagrades Escriptures, «pa de l'ànima i sustentació de l'esperit», en paraules de sant Joan Crisòstom.
     —«Car no exigeix l'Escriptura únicament doctors, sinó també oïdors que la sàpiguen entendre» —va manifestar el canonge sagristà, satisfet per la resposta que havia rebut i citant, igual que havia fet el pare Raymundo, el venerat prevere d'Antioquia—. M'acullo, deutor, al vostre compromís, i us faré arribar un esborrany a l'Oratori al més aviat possible —va afegir, alhora que agafava el sacerdot pel braç i el convidava, amb un gest amistós, a continuar la passejada—. Agrairé de tot cor la vostra acurada revisió, opinió personal i tots els comentaris que em vulgueu al respecte. Soc al tant, molt al tant, dels coneixements que atresoreu en relació a les Sagrades Escriptures.
     I mentre passejava al costat del canonge sagristà i assaboria els agradables elogis que acabava de manifestar-li, el pare Raymundo va dedicar una nova mirada distreta a la ciutat que tant amava, on havia nascut i de la qual s'havia convertit en detallat cronista. Llavors, com si endevinés els pensaments del sacerdot, en Torres i Amat també va girar la mirada envers els edificis de Barcelona i va abastar-la de forma imaginària amb un generós moviment del braç dret:
     —Sabeu, pare Ramon? Quan jo era petit, el meu germà Ignasi, ratolinet de biblioteca com cap altre, em va explicar una faula popular... poc ortodoxa, diguéssim, des del punt de vista religiós. Diu aquesta llegenda que, Barcelona, pubilla de la Catalunya, gaudeix de la protecció de quatre dracs llegendaris i cardinals: el Drac Maragda de les Muntanyes, el Drac Robí del Llobregat, el Drac Diamant del Besòs i el Drac Safir de la Mediterrània —va referir amb entusiasme i un punt de nostàlgia als ulls—. Quan els quatre dracs conviuen en harmonia, en concòrdia i avinença, eviten que les malalties i els afers dels homes provoquin dolor i destrucció; en canvi, quan el nombre dels malvats supera el dels justos, i si recelen dels bons pensaments i de les bones accions dels barcelonins, es barallen entre si i es capgiren en contra de la ciutat... abandonant-la a la seva dissort.
     —La veritat... espero que avui els quatre dracs comtals es posicionin a favor nostre —va opinar el prevere, tot contagiat de l'entusiasme del canonge sagristà i reconeixent per què deien que tenia «el tel de la llengua ben tallat» i «un bon picarol».
     —Jo també ho espero, pare Ramon. Sí, jo també —va afirmar en Torres i Amat—. Escolteu! Em sembla, amic meu, que ja han començat els focs d'artifici.
     En aquell moment les salves dels canons de les bateries de Montjuïc, de la Ciutadella i del Port van trencar el son d'una bona part dels ciutadans de Barcelona. D'altres, en canvi, igual que el canonge sagristà i el pare Raymundo Ferrer, ja feia estona que esperaven amb impaciència l'inici d'aquella diada festiva. Una doble diada, ja que, a més de la preceptiva veneració de sant Josep de Natzaret, se celebrava també el novè aniversari de la promulgació de les normes fonamentals de la recuperada Constitució de Cadis. Els actes oficials havien d'iniciar-se a les seus de les autoritats principals amb els habituals besamans; després, el joiós repicar de les campanes de la Catedral, a tocs breus i repetits de batall, faria saber tots els barcelonins que era arribat el moment d'oficiar-se el solemne Tedèum.
     Mentre conversaven, tot passejant a pleret, els dos religiosos havien arribat a l'inici del carrer d'Avinyó. I en aquest punt es van acomiadar. En Torres i Amat va encaminar els seus passos decidits, a llargues gambades, envers el bisbat. El prevere, més pausat, ho va fer en direcció a la parròquia dels Sants Màrtirs Just i Pastor, on havia d'oficiar en absència forçada del rector habitual, el pare Josep Bolart, que havia hagut d'allitar-se a causa d'una malanança imprevista; una prova de salut i de fortalesa que feliçment estava superant gràcies a l'ajut de Déu... i la saviesa de la ciència mèdica.

* * *

     EL pare Raymundo, durant l'ocupació francesa de Barcelona, ja havia estat destinat per exercir com a vicari a l'església dels Sants Màrtirs Just i Pastor. Coneixia, doncs, perfectament, que un privilegi de la parròquia consistia a fer valer com a testament les últimes voluntats d'un moribund. Originàriament, aquella prerrogativa era tan sols concedida als mariners i les persones que morien en alta mar. N'hi havia prou amb que, abans de transcorreguts sis mesos, l'escrivà de la nau o els testimonis presencials es presentessin davant del capellà, per jurar allò que havia manifestat el moribund durant l'agonia, i aquell jurament adquiria la força i la validació de la llei, com un testament atorgat amb tots els requisits notarials. L'any 1284, Pere el Gran, monarca de la Corona d'Aragó, havia fet extensiva aquella gràcia a tots els barcelonins.
     Durant el seu vicariat, el pare Raymundo, amb perill de vida i emparat en aquell privilegi reial, havia destacat en l'assistència als «condemnats a mort per intents de revolta», tot iniciant-se en els secrets dels patriotes conspiradors i vetllant pel compliment de les últimes voluntats dels reus. Ho havia fet fins a la data del primer de febrer de 1814, quan les sospites pel seu procedir van provocar que fos desterrat de la ciutat per ordre del governador francès.
     En acabar la guerra s'havia dedicat a recopilar, reconstruir i publicar els fets viscuts. I així ho havia ressenyat al pròleg de Barcelona Cautiva:

     Aquí te presento amado lector, sencillamente referido, cuanto pasó en mi Patria Barcelona durante su cautiverio, esto es, desde el 13 de febrero de 1808, hasta el 28 de mayo de 1814. Seis años cumplidos fueron los de la opresión, que pueden contarse por otros tantos siglos atendidas las congojas, sustos y crueldades de las cuales nos veíamos rodeados. Yo, como testigo perenne de tamañas desgracias, me contentaba al principio con ser un mero espectador, notando sólo lo más principal que pasaba, pero viendo que los males se prolongaban más de lo que creíamos, determiné notarlo diariamente, añadiendo a esta tarea engorrosa, la de recoger cuantos oficios podía, pertenecientes a lo mismo. Uno y otro debía procurarlo con tanto tino como sigilo.

     «Els anys han passat... —va pensar el prevere, mentre recordava aquells fets i les execucions dels innocents que havia confessat en capella—. Barcelona, la meva amada ciutat, malgrat que sembla la mateixa... ja no ho és pas. No, ja no ho és, perquè no hi són aquells que van morir per culpa de l'opressió i del règim de terror —va sospirar—. La vida, però, continua. I jo únicament soc capaç d'apaivagar la cremor de la cicatriu amb l'exercici de la memòria i amb el deure del record... malgrat que el meu esperit s'horroritzi en recordar.»
     Sí, els anys havien passat. Set anys... I la vida continuava... i proporcionava noves sorpreses. Quan va arribar a la plaça de Sant Just es va estranyar de trobar-se amb una munió de dones, molt joves, que s'esperaven davant de la portada principal de la parròquia. I cadascuna amb un menut als braços!
     —Sou vós, pàter, qui ens ha d'inscriure per a l'examen de nodrisses de la Llar dels Nens Expòsits? —va preguntar una de les mares, tot avançant-se a la resta i decidida a no perdre el temps amb salutacions ni cerimonials.
     La majoria d'aquelles joves, malgrat que el prevere encara ho ignorava, eren veïnes de Barcelona; la resta, en canvi havien baixat expressament des de les viles de Gràcia, de Santa Maria de Sants, d'Horta, de l'Hospitalet o de Sant Boi, assabentades de l'oferta i a causa de la indulgència de factum exhibida per decret a les portes dels temples parroquials i proclamada a consciència de la necessitat pel septuagenari bisbe Pau de Sitjar; ara, a conseqüència de l'augment inesperat del nombre de naixements produïts durant els primers mesos de l'any, amb una onada de parts que havia sorprès de forma grata les llevadores i que, en canvi, havia ofegat amb paperassa burocràtica els atorrollats funcionaris ciceronians del registre civil; adés, perquè entre els carrerons més misèrrims de la ciutat emmurallada havia corregut la falòrnia dels sous que es guanyarien i el rumor s'havia estès fins al cau privat de llum dels experts en didatges mercenaris del carrer de Carretes i s'havia ampliat a instàncies de les laringes viciades dels intermediaris del carrer de la Cera.
     Amb independència de les singulars circumstàncies, tot plegat comportava que no fossin ni una, ni dues, ni tres tampoc, les joves mares que s'esperaven impacients davant de la porta de la parròquia. Eren trenta-sis, ben comptades.
     —Jo soc, filla meva —va assentir el pare Raymundo.
     —Doncs no perdem més temps, que aquí algunes ja fa hores que ens esperem —va afegir la jove davantejant-se a la resta—. Vaig passant.
     —Ep! Ni de bon tros! —va protestar una altra de les presents, alhora que s'interposava en el seu camí—. Pareu els peus, bufona, que acabeu d'arribar!
     —Mireu qui parla! Gallofa! Si encara no us heu rentat les lleganyes enganxades als ulls! —va replicar la primera clavant-li la rebufada.
     —Ja podeu vomitar tots els improperis que vulgueu, llangardaixa, que no us agafaran, per bitxo i escarida.
     —Vatua! I a vós encara menys, per pècora i malànima.
     —Ai! Que la mala llet us vessa com una mala bava. Pobra de la criatura que alleteu!
     De seguida, mentre les més prudents es distanciaven de les cridaneres, altres dones s'afegien a la renyina, amb insults i empentes.
     «Heus aquí la primera prova del dia», va pensar el prevere, resignat; i va recordar els savis consells del pare Jaume Montanyés, inclosos a l’Espill de ben viure y per ajudar á ben morir, en lo incert dia y hòra de la mòrt, unes frases que havia memoritzat quan encara era un marrec:

     Lo camí de Jesu Christ, cristians, no s’ha de seguir de mala gana, ni amb temor, sinó amb molt ferm i determinat propòsit, amb tot lo nostre cor, i amb ànim molt confiat, i havent tostemps d’estar armats i aparellats per sofrir qualsevol adversitat o injúries, o pèrdua, i dany dels béns temporals; i, si és menester, la vida també per amor de Jesu Christ.
     Lo regne de Déu no s’ha de guanyar dormint.

     —Serà millor que hi posi vostè pau, pare Raymundo, abans que m'esvalotin la plaça —va suggerir-li en Gerard Portell, l'algutzir del barri, amb evidents males puces—. O hauré d'intervenir jo. I no tinc ganes, avui, d'alçar la vara.
     Per fortuna, per a sorpresa i alleujament del prevere, la seva intervenció no va ser necessària per portar la calma al grup.
     —Detureu les mans i les boques, mosses! —va exclamar una de les joves, una noia de somriure franc i d'ulls de color blau turquí, que de seguida va imposar la seva autoritat natural—. La primera a venir he estat jo, quan els serenos encara cantaven les últimes hores de la nit i desplegaven per terra la catifa de l'empedrat. I he vist com heu arribat una per una. Vós, Joana, al meu darrere. Vós aprés, Ciríaca, i vós, senyora, que no sé com us dieu...
     —Casilda —va referir l'al·ludida.
     —I després vós, Iolència; i vós, Arola...
     I per a satisfacció del pare Raymundo —que ho va atribuir a la miraculosa intervenció de Pacià de Barcino, el sant bisbe «d'estilada eloqüència, tan il·lustre de vida com de saber», del qual es conservaven les restes a l'interior d'una urna de l'esglèsia, sota l'altar dedicat al seu record—, cap de les presents no es va oposar als criteris de la Leonil·la, que així es deia la brava i bellíssima jove d’ulls de color turquí, palplantada aquell matí davant les portes de la parròquia dels Sants Màrtirs Just i Pastor.